Buscar
  • Xisca Homar

Hem vengut a dir que no


Photography by Àngels Beltran

Asseguda a terra, entre cames i braços i mans alçades i crits i pancartes i infants i camies i camisetes, entre campanades i grenyes i somriures i corbates, se m’ha oblidat que nosaltres ja no crèiem en les revolucions. He oblidat la veu del segle XX interpel·lant-nos des de ben a prop: “els processos revolucionaris també són portadors de totalitarisme”. He oblidat el desencant dels mítings i els fanàtics de partit. És com si algú hagués obert la cortina del teatre i ens hagués mostrat entre bastidors la veritable figura de la política, entreteixint poders i resistències. La mateixa política que feu que Aristòtil ens definís com a “zoon politikon”.


I per un moment, asseguda a terra, enmig de la plaça, he recordat lectures antigues. El contracte social, el “pacte” que ens fa supervivents, l’Estat que té cura de nosaltres, l’abdicació d’un mateix en favor de tots, i la de tots en favor d’un tercer que representa les nostres veus, que van enmudint-se inevitablement: el mite liberal que fonamenta l'obediència. He recordat també lectures menys complaents, que ens conten que el pacte només és un abús que permet les festes burgeses i la misèria obrera. El puny al vent, “omnia sunt communia”! Mentre s’esborra poc a poc la consciència de classe, i la consciència de qualsevol tipus. Fa estona que no lluitam pel que és comú, nosaltres, consumistes entotsolats. Fa estona que les revolucions ens neixen mortes.


Asseguda enmig d’aquesta primavera, la vida ve a descambuixar totes les lectures i a obrir les finestres del possible. La gent desclassada, protagonitza un esdeveniment polític (en el sentit més digne de la paraula), cansats de tant de préstec per poder consumir, de tanta hipoteca per poder viure, ens hem assegut enmig d’aquesta plaça i només compartim un “no”. Una negació que té la força que li atorgava Blanchot. Un “no” anònim i dit en comú, un “no” que traça els límits del que ja no toleram. Prenem la paraula per dir que ja no creim en la representació ni en la dictadura del consens. Que ja no volem ser governats d’aquesta manera, ni per aquests. Els nostres cossos prenen la paraula per dir que mai serà inútil rebel·lar-se. Per compartir un crit, un no a tot allò que destrueix la vida de la multitud.


Per un moment, l’oratge de l’àgora antiga ha vengut a omplir les places. Qui sap si per recordar-nos que una altra manera de viure és possible, ara que és primavera podem inventar-ho tot.


Escrit un 15 de maig de fa estona.



113 vistas
  • Facebook Clean
  • Twitter Clean
  • Instagram Clean

Estéticas del pensamiento

  • Facebook Clean
  • Twitter Clean
  • Instagram Clean