Buscar
  • Xisca Homar

Mirall


Photography by Àngels Beltran

Soc això? Per favor quines coses. M’han caigut els anys damunt, sense treva. I ara què? Me’n ric de qui em deia “és bonic enyorar perquè sempre pots tornar a casa”. I tant que puc tornar, però què vol dir tornar a casa? “Ja es posa profunda” li agrada dir en veu alta davant els seus amics. Si em posés profunda, ell emmudiria, no podria dir ni una parauleta. Quina hora deu ser? Quan pens en tot el que podria ser si no fos això que soc ara... el cor em batega com a boig i dic sí, sí! Però la por, quina cosa més potent, ens fa fer coses que mai no faríem sense ella. Per por a perdre, per por a guanyar, quantes vegades he callat. I llavors acab aquí davant, confessant-me, però confessar-se és tan poca cosa. He d’anar a estendre la roba, encara sort d’aquest terrat meu que mira la mar. La veïnada no puja mai al terrat, m’imagin que té tots els miralls de casa daurats i les estores perses enredant-li els tacons. Fa dies que em passa alguna cosa per dins, i mira, no ho pareix. No perd la “compostura”, com aquella actriu a qui admirava quan era nina. “Preciosa meva, tot el que es relaciona amb el teu cos és esplèndid”, em va dir, i va ser l’única veritat que va dir en tota la seva vida. I després d’aquella besada llarga que em va deixar sense alè va dir que jo era una flor. Sí, això som totes no et fot, unes flors per posar damunt la taula de la cuina els dies d’estiu. Li vaig dir que jo no soc la flor de ningú. I que a veure si tenia un mal dia. No. El que tenc és el dret a enfadar-me quan em doni la gana. Que els drets a ells els venen de sèrie i a nosaltres ens costen revoltes, i això per què? Cada vegada que em comencen a anar les coses bé passa quelcom. Com aquelles vacances que havien de ser la meva salvació, però vaig perdre l’avió, perquè aquí les carreteres vessen de cotxes de lloguer. Quan corren a veure la platja que surt al top ten de platges guapes o es fan fotos davant La Seu, tots plegats, pens que és una bona hora del dia perquè se’n tornin a casa. Però quin és el moment de tornar a casa? Per exemple aquella cançó d’Antònia Font que cantam a les sis del matí quan el sol baixa a la revetlla i ens diu que és hora de partir a dormir. Però no partim, i ells tampoc parteixen. Aquesta piga no la tenia, deu ser culpa del sol o del temps, que al final té la culpa de tot. Jo ja li vaig fer la creu fa 10 anys, un dia com avui que em mirava al mirall i vaig saber que havia passat sense miraments, el temps és l’infern, el temps deu ser l’única cosa eterna. I aquella encara plora llegint la Rodoreda. Com si no tenguéssim suficient amb la vida, la de veres, les mentides venen i encara ens fan més pena. El polític de torn, que les seves 20 butxaques no li basten per totes les mentides que diu, em fa una plorera que no puc. I val més deixar-ho anar, només que a jo m’agrada anar fins al fons de les coses. Avui dematí m’he aixecat que no volia berenar ni dir paraula, i mira ara, m’ha pegat una xerrera boja. M’hauria de deixar escrits al mirall d’aquests que et pugen la moral: “el sol brilla per tu, avui” i altres militàncies de l’optimisme. Que ara ni el cafè et pots prendre amb tranquil·litat, si no és la tassa és el sobret de sucre, que t’obliguen a ser feliç. I jo soc feliç? Quan mir lluny cap a la mar i pens en les meves coses, sí, quan sent les barques que s’engronsen al moll, i sí. Els bars mig oberts de matinada, plens d’amigues, jo crec que sí. La meva veïnada sí que és feliç, no hi ha en el món cap altra dona que tengui els costums que ella té. Encara no he pujat a estendre la roba. Des del terrat veig els turistes de tots els extrems d’Europa, que passegen o dormen damunt l’arena, o estenen la tovallola i van a nedar. Veig les finestres velles de l’hostal del cantó. Ai, fa tants d’anys del primer vespre. Els carrerons plens de gent a la fresca, les plantes als balcons, i em va fer una besada més enllà de la farola, perquè no ho veiés ningú, i jo vaig pensar què té més ell o un altre, i vaig dir sí. I un sí darrera un altre, i ara em passa alguna cosa aquí dedins. Mira com dorm, amb la mà tocant-se el nas, i pareix bon al·lot. Solia divertir-me amb aquesta rialla insolent que passeja. Però ell és la mar salvatge i vol que jo sigui una flor. Ell vol, sempre ha volgut moltes coses, però no són les que vull jo. Encara hauré de ficar la roba banyada dins la maleta. No sé si li hauria de deixar una nota, per tots aquests anys. Una explicació, un parell de parauletes. Pentura si li deix una flor damunt la taula de la cuina, ell que entén tantes coses i que tot m’ho vol explicar, sabrà que he partit.


0 vistas
  • Facebook Clean
  • Twitter Clean
  • Instagram Clean

Estéticas del pensamiento

  • Facebook Clean
  • Twitter Clean
  • Instagram Clean